sábado, 21 de julio de 2007

La malaltia nacional

Constitució del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), 9 de març de 1966 (Caputxinada)



A finals dels anys 50 Sacristán va escriure, a petició d'uns estudiants del llavors incipient moviment universitari a Barcelona (entre ells Xavier Folch, que conserva el text de la traducció que va fer Salvador Espriu), una resposta a un article del ministre franquista d'Educació Nacional, Jesús Rubio. Aquest és el text que ha publicat Salvador López Arnal.

Sota el titol “La buena salud universitaria”, el ministre d'Educació Nacional, don Jesús Rubio, publicà en La Hora un article en el qual assegura que l'estat de salut de la Universitat espanyola és dolent: ho explica de la manera següent: “Els nostres joves universitaris, en contrast amb el que passa en altres països, no tenen prou aplicació”. Després d'aquest diagnòstic i del seu comentari (“És precís, per al propi equilibri i per a l´equilibri de la col·lectivitat a la qual pertanyem, que el nostre esforç tingui una aplicació exacte...”), el nucli de l'article queda arrodonit amb una promesa (“la resta li serà donada per afegiment”), mesclada amb una amenaça elegant: “...i no hi ha error més greu que el d'intentar abastar directament allò que només per afegiment es pot aconseguir.”

Nosaltres, els universitaris de Barcelona, molt especialment afectats per la política i per les frases del senyor Ministre, creiem que aqueixa acusació no és fonamentada. Altrament, els funcionaris del Ministeri d'Educació Nacional han repetit moltes vegades que no s'havia mai estudiat a Espanya amb tanta aplicació com ara. El testimoni d'uns funcionaris no pot convèncer de res, és cert, el ciutadà espanyol actual, però en aquest cas coincideix amb la nostra experiència: molts de nosaltres hem visitat en aquests darrers anys Universitats estrangeres i hem pogut comprovar que la nostra inferioritat intel·lectual, respecte a l'estudiant europeu de la nostra edat i de la nostra mateixa especialitat, no consisteix en un major aplicació per part seva. És normal, al contrari, que l'estudiant espanyol sigui, per dir-ho així, més “erudit” que el seu col·lega estranger: sabem més coses -dates, per exemple, o, títols d'obres, o noms de cònsols romans-, adquirides per una pacient aplicació. La nostra inferioritat prové d'una altra font: del fet de no conèixer quasi mai el plantejament actual dels grans problemes ideològics i científics. Si no tenim la sort de topar amb un professor aliè als confeccionadors dels qüestionaris oficials, o si alguna casualitat no ens ajuda a encarrilar amb bones lectures el nostre forçat autodidactisme, som inevitablement, amb totes les nostres muntanyes de coses amb tanta aplicació apreses, uns rústics provincians en la cultura del segle XX, uns provincians als quals ningú no ha mostrat on radica el fons, signe d'estudi i de discussió, de la vida espiritual del món en el qual vivim.

I com més aplicació, pitjor. Perquè -excepte en les disciplines tècniques (l'esterilitat de les quals, a Espanya, prové d'una altra causa: del desordre econòmic)- és impossible d'ensenyar i d'aprendre res d'autèntic en un règim universitari desproveït de tota llibertat científica i de tot contacte amb la situació real de la humanitat. No hi ha cap cultura que pugui florir en el sòl uniforme -pur carbó de pedra- d'una tirania ideològica com la que suporta la Universitat espanyola.

El senyor MInistre tindria raó si es limités a dir, d'una banda, que la Universitat espanyola està malament. I seguiria tenint raó si, d'altra banda, ampliés el seu diagnòstic i digués: “Tota la cultura espanyola està ferida de mort, esterilitzada”. En efecte: el prestigi cultural del país s'alimenta encara de la cultura que en ell florí fins a l'agonia de la llibertat.

No és sols la Universitat allò que està malament de salut. La deficiència universitàrìa és només un símptoma de la malaltia que sofreix tota la nostra cultura, afusellada pel “¡Muera la inteligencia!” que el general Millán Astray disparà a l'Unamuno l'any 1936 en el Paraninf de la Universitat de Salamanca; un símptoma de la malaltia nacional que s'anomena “tirania”.

I, tanmateix, és ben cert que l'estudiar amb aplicació els qüestionaris ideològicament decretats pel Règim pot donar quelcom per afegiment: pot donar unes quantes sinecures. Però el que necessita el país en el terreny universitari no és la solució poc digne dels problemes personals de cent estudiants astuciosos, sinó el restabliment de la llibertat científica i de càtedra. I això no s'aconsegueix per afegiment, sinó, tanmateix, d´una manera inversa: amb la nostra lluita política aconseguirem, amb la llibertat de la nació, la llibertat universitària -”per afegiment”-. Per això, doncs, lluitem.

El roanament és tan obvi que no podem creure que el senyor Ministre hagi exposat sincerament les seves raons. I ho creiem encara menys quan recordem, per exemple, aquell “No-Do” destinat a calmar-nos i en el qual el locutor ens aconsellava amb insistència: “El que és essencial és divertir-se”. Deien el mateix les octavilles posades en circulació per l'Autoritat, a la Universitat de Barcelona, durant les accions de gener i de febrer. El senyor Ministre no és sincer quan demana aplicació: ell sap prou bé que els estudiants del divertir-se, els estudiants d'estudiantina i “Casa de la Troya”, són els únics que estan al seu costat.

Fora ja del tema central, l'article del senyor Ministre esmenta dues qüestions a les quals ens interessa al·ludir breument. L'una és el retret de “jovenivolisme” (valgui la paraula) que ens fa. Aquest reprotxe és també injust. Nosaltres no creiem que la joventut sigui un valor moral; només han pogut creure tal cosa les persones de contextura cerebral més peregrina que mai hagin existit: els feixistes, és a dir, el senyor Ministre i els seus companys de partit. Nosaltres no lluitem en nom de la joventut contra la vellesa, sinó en nom de la veritat, de la llibertat, de la justícia i de la honradesa -valors tan vells como l'home-, contra la mentida de la premsa dirigida, contra l'esclavitud sota una tirania que imposa als qüestionaris universitaris la “solució” unívoca de cada tema, contra la injusticia de la il·legalitat oficial en la qual vivim i contra la corrupció administrativa que augmenta encara més els sofriments que causen aqueixes altres tres plagues que acabem d´esmentar: la mentida, l'esclavitud, la injustícia.

L'altra qüestió és la de la justificació que de la seva violència contra els estudiants de Barcelona dóna el senyor Ministre, el qual diu així: “La més envilida de totes les formes de l'adulació és aquella que hom rendeix a la col·lectivitat”. Nosaltres proposaríem al senyor Ministre que substituís la “moral” de pura emoció “viril” que li dicta aqueixa frase, per la moral d'éssers racionals atents als postulats de la justícia pública. Aleshores obtindria, enlloc de la sentència viril-glandular acabada de citar, l'afirmació ètico-jurídica següent: “La més monstruosa de totes les formes de dictadura és aquella que tiranitza una col·lectivitat majoritària, constituïda pràcticamet per tot un poble”.


No hay comentarios: