El 27 d'agost de 1985, va morir a Barcelona d'un atac de cor al sortir d'una sessió de diàlisi Manuel Sacristán Luzón. D'ell s'ha dit, amb raons, que va ser: el filòsof espanyol més brillant de la seva generació un dels pensadors marxistes més grans de tots els temps; la figura més eminent de l'oposició intel·lectual a la dictadura franquista; un dels introductors en Espanya de la lògica matemàtica i del marxisme crític; l'inspirador i dirigent cultural de nous moviments socials ecologistes, feministes i pacifistes; un dels millors professionals de l'ensenyament que hem tingut a Catalunya; i un savi, mestre del pensament contemporani.
L'any 1986 una desena de professors d'ensenyament secundari formàvem el Grup de Filosofia de Santa Coloma de Gramenet. Un punt en comú dels seus membres era l'admiració envers la vida i l'obra de Sacristán, la persona inoblidable que havia estat professor d'alguns de nosaltres en diferents etapes de la seva accidentada vida acadèmica; o a la qual havíem seguit en algunes de les seves innumerables i freqüentades conferències; o amb qui havíem compartit militància política comunista; o sindical en les Comissions Obreres de l'Ensenyament (de les quals va ser membre fundador); o en el Comité Antinuclear de Catalunya; o de la que havíem llegit els seus llibres i articles o les revistes que va fundar Materiales i mientras tanto... Van ser mestres com Sacristán els que ens han intentat donar la motivació i la preparació per treballar a l'ensenyament.
Si el que ens interessa és una etiqueta acadèmica que posar a les idees de Sacristán, potser la de comunista crític seria adient al seu pensament que busca trobar la línia de conducta més racional, més científica, per al moviment revolucionari amb finalitat comunista. Per això el pensament de Sacristán recull el millor de la tradició del comunisme marxista revolucionari i intenta una síntesi amb els moviments ecologistes, feministes i pacifistes. El seu pensament i la seva pràctica són sempre oberts, crítics i enemics d'escolàstiques, pseudociències, sectarismes i dogmes. Les seves idees són un intent d'elaborar una alternativa radical a la irracionalitat i la injustícia de la societat capitalista. Sense oblidar la distinció entre concepció del món i coneixement científic positiu, no va renunciar mai a un programa d'acció favorable als oprimits i tendent a la construcció d'una societat realment lliure. Raó i comunisme podrien haver estat la seva divisa.
Però si el que ens interessen no són les etiquetes acadèmiques, sinó una caracterització de la seva persona, es pot dir que Sacristán va ser un savi mestre a més d'un professor culte i erudit. Savi mestre és diferent de professor erudit. Una tradició venerable que es remunta com a mínim a Heràclit distingeix entre el savi i el que sap moltes coses. El savi afegeix al coneixement de les coses, a l'erudició, un saber d'ell mateix i dels altres humans, i d'allò que interessa als humans. El sabedor de coses, l'erudit, el professional de l'ensenyament, compleix comunicant els seus coneixements. El savi, en canvi, està obligat a més, si compleix la seva obligació, assenyala finalitats. Però quan el savi assenyala objectius es preocupa més que per la seva consecució perquè els humans se'ls proposin, i d'aquesta manera, més que ensenyar coses el que ens ensenya és a ser humans. El savi ensenya, deia Sacristán, a protagonitzar bé el drama que és la vida. Sacristán en ha ensenyat tot això amb la seva magistral lliçó socràtica explicada al llarg de més de trenta anys. La seva vida i la seva obra, a més d'ensenyar-nos moltes coses, ens ensenya a viure i a tot el que viure comporta: conviure (els seus escrits i la seva vida política), parlar (les seves conferències i lliçons), estimar els humans i la naturalesa (els seus textos sobre ecologisme, feminisme o pacifisme), llegir (les seves ressenyes crítiques de Heine, Goethe, Unamuno o Sánchez Ferlosio), lluitar amb valentia i moralitat inquebrantables per unes conviccions profundes...
Quan es diu que Sacristán va ser un professor excepcional, a vegades es pot pensar que això no és dir gran cosa en una universitat com l'espanyola dels anys ciquanta; provinciana, medieval i feixista, i menys en una facultat com la de Filosofia i Lletres, dominada per capellans, metafísics tomistes i ignorants de tota mena. Però alguns de nosaltres vàrem tenir la sort de conèixer Sacristán en un ambient una mica diferent. Els estudiants de primer de la Facultat d'Econòmiques de la UB el curs 1964-65 van tenir, a més de Sacristán (Fonaments de Filosofia), en el que seria el seu últim curs abans de ser expulsat, a professors amb prestigi ben guanyat com Jordi Nadal Oller (Història Econòmica) o Ramon Tries Fargues (Teoria Econòmica) que feien unes classes (obligatòriament en castellà) d'una qualitat homologable a la d'una universitat normal. I tanmateix les classes d'en Sacristán eren diferents i es trobaven plenes a vessar d'alumnes d'Econòmiques i d'altres facultats que venien a seguir el seu curs. Un curs d'introducció a la lògica formal i a la filosofia de la ciència, i en el qual les referències eren a Wittgenstein, Russell, Tarski o Carnap. La majoria dels seus alumnes ignoràvem la seva militància comunista i vèiem en Sacristán un mestre excepcional per la seva cultura, el seu rigor, la brillantor i la precisió de les seves explicacions, el seu domini del llenguatge i el mètode científic, l'interès dels exemples que posava, la seva extraordinària intel·ligència...
Quan es diu, i amb raó, que va ser expulsat de la Universitat de Barcelona per la seva militància antifranquista algun podria pensar que Sacristán feia en les seves classes propaganda democràtica o antifranquista. Per a Sacristán si alguna paraula vol dir el contrari que Filosofia (amor al saber) aquesta és Propaganda (ànsia de que els altres creguin alguna cosa que el propagandista creu o que necessita creure per motius d'economia espiritual o de qualsevol altra classe d'economia). Els alumnes en les classes de Sacristán apreníem lògica, confiança en el poder de l'anàlisi racional i admiració pel mètode científic, coses que, potser amb raó, la barbàrie franquista considerava perilloses. Si Sacristán rebutjava la propaganda (cosa que el va convertir en un militant comunista incòmode), és imaginable quina era la seva opinió sobre la publicitat. Alguns el recordem arrencant un anunci amb publicitat comercial col·locat en una aula, era una acció que vàrem interpretar com a gairebé religiosa (expulsió dels mercaders del temple universitari) però que potser era només una manifestació més de les seves profundes conviccions anticapitalistes.
En una societat capitalista les diferències entre els humans es basen en el poder econòmic, en el poder fonamentat en l'alienació del treball i de la vida dels altres. En una societat realment lliure, hi hauran llestos i no tan llestos, hi hauran homes i dones influents i menys influents, però aquestes diferències no es basaran en el poder econòmic sinó en les capacitats i en l'esforç d'aquestes persones. En la societat comunista, deia Marx, «si vols influir en altres éssers humans has de ser una persona capaç d'actuar sobre els altres d'una manera realment inspiradora i activadora». I així és com va actuar i ensenyar a viure Sacristán, sense esperar la “Revolució” per transformar-nos nosaltres mateixos. Ens podem imaginar quina hauria estat la influència d'un home de la intel·ligència, la cultura, la moralitat, el valor i la mesura d'en Sacristán, si hagués viscut en un país i en uns anys no tan grisos i amb una salut i una economia no tan febles com els que va tenir la desgràcia de patir. I tanmateix, la influència intel·lectual, moral i política que Sacristán ha tingut sobre diverses generacions d'espanyols que varen tenir la sort de conèixer la seva vida i idees ha estat molt gran i ultrapassa de molt la relativa migradesa de la seva obra escrita. Som molts els que podem dir que Sacristán ha estat una de les persones que més influència intel·lectual ha tingut sobre nosaltres. Llegir la seva obra, recordar la seva vida, estudiar les seves propostes són, potser, bones maneres d’homenatjar a aquest clàssic del nostre segle.
Pere de la Fuente, en representació del Grup de Filosofia de Santa Coloma de Gramenet, integrat per professors d'ensenyament secundari, recorda en aquest article la figura del filòsof Manuel Sacristán Luzón, un dels introductors a Espanya de la lògica matemàtica i del marxisme crític, amb motiu del desè aniversari de la seva mort.
L'any 1986 una desena de professors d'ensenyament secundari formàvem el Grup de Filosofia de Santa Coloma de Gramenet. Un punt en comú dels seus membres era l'admiració envers la vida i l'obra de Sacristán, la persona inoblidable que havia estat professor d'alguns de nosaltres en diferents etapes de la seva accidentada vida acadèmica; o a la qual havíem seguit en algunes de les seves innumerables i freqüentades conferències; o amb qui havíem compartit militància política comunista; o sindical en les Comissions Obreres de l'Ensenyament (de les quals va ser membre fundador); o en el Comité Antinuclear de Catalunya; o de la que havíem llegit els seus llibres i articles o les revistes que va fundar Materiales i mientras tanto... Van ser mestres com Sacristán els que ens han intentat donar la motivació i la preparació per treballar a l'ensenyament.
Si el que ens interessa és una etiqueta acadèmica que posar a les idees de Sacristán, potser la de comunista crític seria adient al seu pensament que busca trobar la línia de conducta més racional, més científica, per al moviment revolucionari amb finalitat comunista. Per això el pensament de Sacristán recull el millor de la tradició del comunisme marxista revolucionari i intenta una síntesi amb els moviments ecologistes, feministes i pacifistes. El seu pensament i la seva pràctica són sempre oberts, crítics i enemics d'escolàstiques, pseudociències, sectarismes i dogmes. Les seves idees són un intent d'elaborar una alternativa radical a la irracionalitat i la injustícia de la societat capitalista. Sense oblidar la distinció entre concepció del món i coneixement científic positiu, no va renunciar mai a un programa d'acció favorable als oprimits i tendent a la construcció d'una societat realment lliure. Raó i comunisme podrien haver estat la seva divisa.
Però si el que ens interessen no són les etiquetes acadèmiques, sinó una caracterització de la seva persona, es pot dir que Sacristán va ser un savi mestre a més d'un professor culte i erudit. Savi mestre és diferent de professor erudit. Una tradició venerable que es remunta com a mínim a Heràclit distingeix entre el savi i el que sap moltes coses. El savi afegeix al coneixement de les coses, a l'erudició, un saber d'ell mateix i dels altres humans, i d'allò que interessa als humans. El sabedor de coses, l'erudit, el professional de l'ensenyament, compleix comunicant els seus coneixements. El savi, en canvi, està obligat a més, si compleix la seva obligació, assenyala finalitats. Però quan el savi assenyala objectius es preocupa més que per la seva consecució perquè els humans se'ls proposin, i d'aquesta manera, més que ensenyar coses el que ens ensenya és a ser humans. El savi ensenya, deia Sacristán, a protagonitzar bé el drama que és la vida. Sacristán en ha ensenyat tot això amb la seva magistral lliçó socràtica explicada al llarg de més de trenta anys. La seva vida i la seva obra, a més d'ensenyar-nos moltes coses, ens ensenya a viure i a tot el que viure comporta: conviure (els seus escrits i la seva vida política), parlar (les seves conferències i lliçons), estimar els humans i la naturalesa (els seus textos sobre ecologisme, feminisme o pacifisme), llegir (les seves ressenyes crítiques de Heine, Goethe, Unamuno o Sánchez Ferlosio), lluitar amb valentia i moralitat inquebrantables per unes conviccions profundes...
Quan es diu que Sacristán va ser un professor excepcional, a vegades es pot pensar que això no és dir gran cosa en una universitat com l'espanyola dels anys ciquanta; provinciana, medieval i feixista, i menys en una facultat com la de Filosofia i Lletres, dominada per capellans, metafísics tomistes i ignorants de tota mena. Però alguns de nosaltres vàrem tenir la sort de conèixer Sacristán en un ambient una mica diferent. Els estudiants de primer de la Facultat d'Econòmiques de la UB el curs 1964-65 van tenir, a més de Sacristán (Fonaments de Filosofia), en el que seria el seu últim curs abans de ser expulsat, a professors amb prestigi ben guanyat com Jordi Nadal Oller (Història Econòmica) o Ramon Tries Fargues (Teoria Econòmica) que feien unes classes (obligatòriament en castellà) d'una qualitat homologable a la d'una universitat normal. I tanmateix les classes d'en Sacristán eren diferents i es trobaven plenes a vessar d'alumnes d'Econòmiques i d'altres facultats que venien a seguir el seu curs. Un curs d'introducció a la lògica formal i a la filosofia de la ciència, i en el qual les referències eren a Wittgenstein, Russell, Tarski o Carnap. La majoria dels seus alumnes ignoràvem la seva militància comunista i vèiem en Sacristán un mestre excepcional per la seva cultura, el seu rigor, la brillantor i la precisió de les seves explicacions, el seu domini del llenguatge i el mètode científic, l'interès dels exemples que posava, la seva extraordinària intel·ligència...
Quan es diu, i amb raó, que va ser expulsat de la Universitat de Barcelona per la seva militància antifranquista algun podria pensar que Sacristán feia en les seves classes propaganda democràtica o antifranquista. Per a Sacristán si alguna paraula vol dir el contrari que Filosofia (amor al saber) aquesta és Propaganda (ànsia de que els altres creguin alguna cosa que el propagandista creu o que necessita creure per motius d'economia espiritual o de qualsevol altra classe d'economia). Els alumnes en les classes de Sacristán apreníem lògica, confiança en el poder de l'anàlisi racional i admiració pel mètode científic, coses que, potser amb raó, la barbàrie franquista considerava perilloses. Si Sacristán rebutjava la propaganda (cosa que el va convertir en un militant comunista incòmode), és imaginable quina era la seva opinió sobre la publicitat. Alguns el recordem arrencant un anunci amb publicitat comercial col·locat en una aula, era una acció que vàrem interpretar com a gairebé religiosa (expulsió dels mercaders del temple universitari) però que potser era només una manifestació més de les seves profundes conviccions anticapitalistes.
En una societat capitalista les diferències entre els humans es basen en el poder econòmic, en el poder fonamentat en l'alienació del treball i de la vida dels altres. En una societat realment lliure, hi hauran llestos i no tan llestos, hi hauran homes i dones influents i menys influents, però aquestes diferències no es basaran en el poder econòmic sinó en les capacitats i en l'esforç d'aquestes persones. En la societat comunista, deia Marx, «si vols influir en altres éssers humans has de ser una persona capaç d'actuar sobre els altres d'una manera realment inspiradora i activadora». I així és com va actuar i ensenyar a viure Sacristán, sense esperar la “Revolució” per transformar-nos nosaltres mateixos. Ens podem imaginar quina hauria estat la influència d'un home de la intel·ligència, la cultura, la moralitat, el valor i la mesura d'en Sacristán, si hagués viscut en un país i en uns anys no tan grisos i amb una salut i una economia no tan febles com els que va tenir la desgràcia de patir. I tanmateix, la influència intel·lectual, moral i política que Sacristán ha tingut sobre diverses generacions d'espanyols que varen tenir la sort de conèixer la seva vida i idees ha estat molt gran i ultrapassa de molt la relativa migradesa de la seva obra escrita. Som molts els que podem dir que Sacristán ha estat una de les persones que més influència intel·lectual ha tingut sobre nosaltres. Llegir la seva obra, recordar la seva vida, estudiar les seves propostes són, potser, bones maneres d’homenatjar a aquest clàssic del nostre segle.
Pere de la Fuente, en representació del Grup de Filosofia de Santa Coloma de Gramenet, integrat per professors d'ensenyament secundari, recorda en aquest article la figura del filòsof Manuel Sacristán Luzón, un dels introductors a Espanya de la lògica matemàtica i del marxisme crític, amb motiu del desè aniversari de la seva mort.
