EL PAÍS, Cartas al director, 10-09-1985
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
skip to main |
skip to sidebar
Manuel Sacristán (1925-1985) fou la figura més eminent de l'oposició intel·lectual a la dictadura a Catalunya. El seu marxisme revolucionari i crític, intenta una síntesi amb l'ecologisme, el feminisme i el pacifisme. Va ressaltar la transcendència filosòfica dels problemes ecològics. Com a professor, filòsof, escriptor i traductor contribuí a la difusió dels principals corrents d'inspiració científica.
Ex-libris MSL
Archivo del blog
-
▼
2008
(74)
-
▼
octubre
(23)
- Díptic. V Cicle de Conferències de Filosofia
- MIAL, Xuan. La ausencia de Sacristán
- FARÍAS, Víctor. Ressenya de Las ideas gnoseológica...
- BORRÁS, María Rosa. Ressenya de Panfletos y materi...
- SEMPERE, Joaquin. Sobre la cultura de Manuel Sacri...
- PARDO, Javier. Reflexiones de Manuel Sacristán sob...
- MSL. La situación política y ecológica en España
- MSL. Libertad y privaticidad
- MSL Las centrales nucleares y el desarrollo capita...
- Mientras tanto número 1. Carta de la redacció
- Sobre MSL
- Cita de Benjamin al número 1 de Mientras tanto
- Dialèctica segons Marx. Cita d'El Capital
- Relació de les persones contribuïdores en l'aparic...
- Norbert Bilbeny. Filosofia contemporània a Catalun...
- CITA
- Francesc Arroyo. Xavier Juncosa rueda ocho filmes ...
- Xavier Pardo. Filosofia i antifilosofia destinades...
- Francisco Fernández Buey. Respeto a las personas y...
- Miquel Caminal. Sacristán y la Universidad. EL PAÍ...
- V Jornades del Grup de Filosofia. Sobre la lògica....
- Francisco Fernández Buey. El inmenso legado de un ...
- Cita de Karl Marx.
- ► septiembre (12)
-
▼
octubre
(23)
No hay comentarios:
Publicar un comentario